​si, definitivament el ramon s'assembla molt a mi quan jo tenia la seva edat. o potser jo als tres anys i mig, m'assemblava a ell.
mentre el veia créixer em passava una cosa molt curiosa: em tornaven records del meu propi cos; la panxeta, els rinxols, els braços, les espatlles... les cames no, que les té com la seva mare... el veia i me'n recordava de la consciencia del meu cos, de la visió que jo mateix tenia dels meus braços o de quan em mirava al mirall i em veia els cabells arrissats. el veia a ell i a la vegada em veia a mi mateix quan tenia la seva edat. al veure'l em tornaven uns records que, de fet eren la consciència del meu propi cos i que tenia totalment oblidats.
vaig rescatar una foto meva del 1975, quan tenia la mateixa edat del ramon, ens en vam anar a la mateixa platja i li vaig fer una foto semblant. ja teníem el passat. ens faltava el futur però el futur només ens el podem imaginar.
i vam buidar el menjador de casa, vàrem posar un gran paper blanc al terra, ens vam treure la roba i ens vàrem pintar tot el cos de color vermell. mentre ens movíem per l'espai ens van fer aquestes fotografies. llavors vam deixar de ser el ramon i el sergi, i ens vam convertir en un mateix cos. tot plegat es va convertir en la trobada de dos moments en la vida d'un mateix cos. van aparèixer el passat, el present i el futur, el canvi, el creixement, l'evolució, el cos com a contenidor d'unes experiències que el modifiquen i el construeixen, que li donen forma. una forma -dues- de color vermell que es va estar movent aquell matí pel menjador de casa.

​

fes click les fotos per veure bé la galeria.